domingo, 14 de junio de 2015

La Tramuntana

Diumenge fatídic

En Quintí era un artesà que s’allotjava en un poble a la vora del riu Fluvià.

La vida al poblet era tranquil∙la, la gent feia les seves feines i s’ajudaven

mútuament per subsistir.

Un diumenge en Quintí es va aixecar feliç per què avui era el dia en què se

celebrava el concurs anual; tots els artesans de Vilanosequè, mostrarien les

seves millors obres per saber quin era el millor artesà de tots. En Quintí va

esmorzar amb la seva família, i en acabar, es va dirigir a la seva botiga, va

mirar les seves obres, entre totes, hi havia una que ressaltava més que les

altres, era una estàtua a escala real d'una de les seves filles, la més gran

era preciosa, estava molt orgullós del seu treball. Sabia que encara que no

guanyes, ell sempre tindria la seva obra al cor.

A la plaça central es celebrava el concurs, la gent estava impacient per

veure quines obres aportarien els artesans.

En Quintí va demanar ajuda al seu veí, en Carles, perquè li deixes el carro i

poguessin portar l’escultura a la plaça.

De camí, una ventada forta va fer desequilibrar a en Carles i es va agafar a

una roda per no caure, va sortir de lloc, no podien tornar a col∙locar­la, però

per sort, un home que es dirigia a la plaça, l’Antoni, els va ajudar i van poder

retornar­la a l’eix del carro.

Van anar junts cap a la plaça, en Quintí es va alegrar al saber que a l’Antoni,

l’home altruista, li agradava l’escultura de la seva filla. En arribar a la plaça,

es van acomiadar i en Quintí va pujar a la tarima on estaven tots els

artesans del poble.

L’alcalde va començar a presentar als concursants, quan de sobte es van

començar a sentir uns crits, provenien d’un home, venia molt rapidament a

lloms d’un cavall, per un dels carrers principals que connectava amb la

plaça. L’home informava que un monstre havia arrasat al seu poble

Vilasisequè, que estava més al nord. De sobte, les trompetes dels guàrdies

que protegien les muralles van començar a sonar incessablement, la gent es

començava a alarmar, tothom va escampar­se pels carrerons que

connectaven a la plaça i portava cap a les respectives cases dels habitants.

En Quintí també va ser un d’ells, va córrer cap a casa seva, va pensar en les

seves filles, que eren a la plaça veient el concurs, va pensar que ja se

n’haurien anat cap a casa. De cop, va sentir uns crits que provenien de la

dreta, va girar el cap i una silueta enorme es mostrava davant seu, era una

bèstia gegant, semblant a un llop però amb la constitució d’un bou, tenia un

pelatge gris brillant com la plata, i uns ullals gegantins. Va continuar corrents

cap a casa seva, al arribar, la seva dona i filles estaven preparant unes

bosses per fugir del poble, això va alegrar a en Quintí, ja que va veure una

esperança, va anar a buscar uns cavalls que estaven lligats a l'estable i els

va robar, els va portar a casa seva i va fer pujar a tota la família, van fugir

molt rapidament i van aconseguir sortir de la ciutat, es van dirigir al sud.

Van instal∙lar­se al següent poble de la línia de mar, ocupant­se també

d’informar els habitants que s’aproximava un monstre ferotge que

s’emportava tot al seu pas, la gent, igual que la família d’en Quintí, van fugir

cap al sud, i la gent anava informant del que estava passant, així, tots els

habitants del poble van quedar concentrats a la frontera del país català,

passant a Espanya.

Van esperar unes setmanes i, després. Quan tot es va calmar, van decidir

Tots els pobles van ser derruïts per la bèstia, però no hi havia cap rastre de

sang, simplement, ruïnes, les collites estaven arrasades i no quedava ni una

casa en peu.

La gent va trastocar­se en veure que totes les seves pertinences i vivències

havien quedat completament abolides. Van tornar a reconstruir els pobles,

van tornar a plantar totes les collites i de mica en mica, van tornar a

Es van fer investigacions sobre la bèstia, però no es va trobar cap indici de

res, cap prova, ni una petjada, res, es va esfuma